QUE HAGO YO AQUI (CADA DIA LO SE MAS)

Sobre el dret d’avortar. Allò que no diuen els bisbes.

El Papa de Roma, En Joseph Ratzinger, vol recuperar el temps perdut i mou guerra a tot el món contra la despenalització de l’avortament femení.
Els bisbes espanyols – i els catalans - , seguint les indicacions del seu cap, promouen campanyes sistemàtiques en contra del dret a avortar. Els bisbes fan crides a la mobilització dels catòlics contra el dret de les dones a avortar. I intensifiquen la campanya contra la proposta de llei Aído de despenalitzar l’avortament.
Els bisbes manifesten la seva determinació per lluitar en defensa del dret a la vida dels fetus humans, incloent els zigots des del moment de la fecundació de l’òvul. Diuen el bisbes que un zigot de tres setmanes – posem per cas – ja és una persona humana, i que l’avortament provocat, voluntari, ha de ser considerat com a un assassinat.
He fet aquest escrit perquè em fa ràbia allò que no diuen els bisbes. Els bisbes allò que no diuen és que el que volen penalitzar encara més l’avortament (A l’Estat espanyol l’avortament continua penalitzat; solament es despenalitza en tres supòsits: per violació, per perillar la vida de la dona embarassada i per malformació del fetus) .
Allò que no diuen és:
Que es practica l’avortament a tots els països, des de sempre.
Que es practica en una diversitat de supòsits.
Que es practica en una diversitat de condicions.
Que en aquells països més bàrbars on l’avortament està penalitzat, les dones que avorten ho fan en unes condicions de barbàrie.
Que als països més civilitzats (on la dona fa temps que va conquerir el seus drets genèrics) la dona embarassada pot avortar de manera legal i a càrrec de la sanitat pública (En aquest aspecte, Gran Bretanya i Holanda són a l’avantguarda dels països d’Europa).
Que ells – els bisbes – són radicalment partidaris de la situació de barbàrie de les dones que volen interrompre el seu embaràs.
Que ells el que volen és que les menors embarassades posin en perill la seva salut o la seva vida, si de cas intenten avortar.
Que ells volen penes de presó per als metges i per a tots aquells que ajuden a la pràctica de l’avortament.
Que de seguir-se estrictament la moral catòlica (la pràctica del sexe no ha de ser per plaer, sinó amb la fi de la reproducció) , les dones casades estarien en un permanent estat d’embaràs.

El Papa de Roma i els seus 40.000 teòlegs entren una contradicció esclatant. Segons ells, Déu col·loca una ànima humana al moment de la fecundació d’òvul i esdevé persona humana.
Entren en contradicció: No en fan cas dels avortaments accidentals. Els fetus avortats no són reconeguts com a persones; no se’ls dóna nom; no són enterrats; no se’ls fa funeral ni es demana que Déu els tingui a la seva Glòria.
Tampoc aconsegueixen aclarir què passa amb les ànimes dels no nascuts.
Al meu parer, a ells allò que els importa és mantenir sotmesa en estat de barbàrie a la dona, com han fet al llarg dels segles de despotisme catòlic.
Jo crec que comença a ser hora de demanar explicacions per les malvestats que provoquen els bisbes espanyols i el Papa de Roma.

A l’Estat espanyol no s'ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L'únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d'abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, proclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans expectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt tradicionals. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària endarrerida, latifundista, senyorial, greument decadent. L'intent d'establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d'un pacte entre l’oligarquia franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el "trencament democràtic". Els diversos pobles i nacions de l'Estat passaven a "gaudir" d'un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s'esdevenia, no hi havia cap "trencament". Tot i el formalisme democràtic, no s'ha donat ni l'entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l'Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s'han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d'un sindicalisme català a d'altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin qüestionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta - la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic - la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d'aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l'esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l'opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius - els en diuen això, "dispositius" - d'En Franco, d'abans d'En Franco i de després d'En Franco col·locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l'esperit popular modern, de l'esperit democràtic, d'allò que en direm, per entendre'ns, l'esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l'Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d'Olivares - que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors - que deia que "sense que es vés la "cura" - el "dispositiu" - s'aconseguís l'objectiu de reduir els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d'aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d'aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l'esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l'esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeiximent de la revista S'ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l'altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més "discreta" possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengües minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l'ús de la llengua catalana, com el d'establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l'editorial Anaya -la més gran de l'Estat- s'atreveix a treure un llibre escolar sobre "las lenguas espanolas" on, com si no hagués passat res, es parla de la "lengua valenciana" de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps d'En Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes "catalàn, valenciano, leridano". El vici inicial d'aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d'altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d'aquests dispositius, ara se'n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL - el fracàs del GAL - és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d'aquest règim monàrquic ha estat el d'ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demòcrates. Si només fos un problema d'Ètica, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l'esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perquè és propi d'aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d'igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l'opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutgen l'espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forassenyat pensar que la República és possible

A l’Estat espanyol no s'ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L'únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d'abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, proclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans expectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt tradicionals. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària endarrerida, latifundista, senyorial, greument decadent. L'intent d'establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d'un pacte entre l’oligarquia franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el "trencament democràtic". Els diversos pobles i nacions de l'Estat passaven a "gaudir" d'un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s'esdevenia, no hi havia cap "trencament". Tot i el formalisme democràtic, no s'ha donat ni l'entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l'Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s'han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d'un sindicalisme català a d'altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin qüestionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta - la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic - la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d'aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l'esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l'opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius - els en diuen això, "dispositius" - d'En Franco, d'abans d'En Franco i de després d'En Franco col·locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l'esperit popular modern, de l'esperit democràtic, d'allò que en direm, per entendre'ns, l'esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l'Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d'Olivares - que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors - que deia que "sense que es vés la "cura" - el "dispositiu" - s'aconseguís l'objectiu de reduir els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d'aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d'aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l'esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l'esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeiximent de la revista S'ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l'altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més "discreta" possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengües minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l'ús de la llengua catalana, com el d'establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l'editorial Anaya -la més gran de l'Estat- s'atreveix a treure un llibre escolar sobre "las lenguas espanolas" on, com si no hagués passat res, es parla de la "lengua valenciana" de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps d'En Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes "catalàn, valenciano, leridano". El vici inicial d'aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d'altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d'aquests dispositius, ara se'n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL - el fracàs del GAL - és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d'aquest règim monàrquic ha estat el d'ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demòcrates. Si només fos un problema d'Ètica, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l'esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perquè és propi d'aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d'igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l'opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutgen l'espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forassenyat pensar que la República és possible